És divertit, o potser no tant, veure com els polítics d’aquí i d’allà, intenten vendre fum de com canviarà tot plegat gràcies a ells i les seves decisions, sabent d’antuvi que no seran ni ells ni les seves polítiques qui ho aconsegueixi. Seran hostes de fora (França, i sobretot Alemanya), qui prenguin decisions per ells i ells qui les hauran d’aplicar.
Amb tot però, no hi ha res com una bona patacada -i la crisi sistèmica que patim ho és -, per fer obrir els ulls a tothom, i adonar-se que, malgrat res torni a ser igual, no per això a de ser pitjor, però si de ben segur, diferent.
En aquesta línia, fora bo que cadascú busques la millor manera d’emprendre noves vies per superar l’atzucac, de forma individual, per esdevenir el conjunt d’iniciatives, una nova col·lectivitat, sense els bicis de sempre, amb imaginació i optimisme.
Catalunya ha de ser capaç de construir aquesta col·lectivitat, car la gallina d’ous d’or ja no pon, i España no ens donarà el pinso per redreçar-ho. A hores d’ara, tothom va prenent posicions i, qui més qui menys s’ha adonat – o ho anirà fent- que no queden més subterfugis, ni formes ni matisos. En breu, anirà desapareixent el que fins ara coneixíem per autonomies, per passar a esdevenir regions administratives, i estic convençut que fins i tot CIU (potser no com la coneixem) s’adonarà de tot plegat. Catalunya passarà a ser quelcom poc desitjable, sense interès econòmics de cap mena, fins i tot potser una càrrega.
Llavors, i només llavors, prendrà sentit la proclamació unilateral d’Independència, deixant la legitimació via referèndum per quan estigui tot dat i beneït. De fet, ningú forani demanarà ja aquesta legitimitat. Serà innecessària i prescindible. Serà així o no serà. Llavors, només caldrà pactar els serrells del contracte, i als catalans ens tocarà arremangar-nos de valent per sortir del forat. Sols.
Visca la Terra.
Pere Mas i Planas
Pere Mas
Catalunya, 29è estat de l'UE 