Els retrets no ens porten enlloc…

Una companya em va dir no fa massa: “…és que la gent és molt egoista…”, i hi estic totalment d’acord. De fet, tots ho som, poc o molt, encara que només sigui conseqüència de la mateixa condició humana. En tot cas però, pel què fa a l’actitud dels catalans envers al món independentista, l’egoisme i la capacitat autodestructiva no te límits.

Possiblement Catalunya esdevindrà Estat quan estigui a punt de morir per inanició, és a dir, quan ja no serveixi a ningú ni es pugui esprémer més, i sempre que no quedi cap independentista per torpedinar aquest naixement. Llavors ja no caldrà referèndums, ni 68 diputats al parlament ni demanar autorització a ningú, ni caldrà ser més democràtic que els altres: simplement passarà.

Han passat molts dies des de les eleccions del 28N, i molts més des del 10J, i res, no ha canviat res. I el que és pitjor, es reprodueixen els patrons que s’ha reproduït sempre: tothom anant per lliure i fent retrets a tort i a dret,  del perquè de tot plegat. Possiblement  som la regió d’Europa amb més paios intel·ligents, opinadors, crítics i il·luminats per metre quadrat, on tothom hi diu la seva però ningú té carisma (pebrots vaja) per donar un cop de puny damunt la taula i dir prou. I som tan bons, en sabem tant, som tan progres, verds, demòcrates i solidaris, que portem 36 anys de postdictadura sense ser capaços de trobar una sortida digne per Catalunya. Potser serà que ni som tan bons ni en sabem tant? Serà que som una colla d’acomodats, conservadors i, això si, bona gent, capaços de donar-ho tot per una Marató?.

(NOTA:  la intenció era denunciar els retrets i porto una bona estona fent-ne a tothom. Així que potser que comenci per mi mateix a donar exemple).

Tothom sap on és, cadascú se sap el que ha fet bé o malament, i no cal que ningú digui a un tercer com cal fer les coses.  Recordo les primeres reunions d’associats de Reagrupament, on hi havia persones de diferents sensibilitat polítiques: treballadors, sindicalistes, empresaris, gent a l’atur, mestresses de casa, … Aquestes diferències , difícilment conciliables si es tractessin temes de drets laborals o socials, no van suposar cap mena d’inconvenient per parlar de país, per parlar de la necessitat imperiosa que Catalunya esdevingués país. Aquell esperit constructiu permetia treballar amb rigor i objectius clars, sense ambigüitats ni subterfugis. No hauria de ser aquesta l’actitud que tots plegats hauríem de tenir per treure Catalunya del sot? Els retrets no ens porten enlloc, i prou que ho sabem.

Possiblement si que hi ha alguna cosa que ha canviat des del 10J: qui més qui menys ha pogut descobrir les febleses i misèries de casa seva: sigui per crisi de govern, per crisi de partits, per la crisi econòmica o per la crisi de valors. Tots estem prou tocats, però precisament per això ara cal aixecar el cap i mirar el futur. No hi ha una altra via. La capacitat creativa, emprenedora i de sacrifici dels catalans ha de servir per construir, no per lamentar-nos i fer el ploricó.

Visca la Terra

Pere Mas

Reagrupament Calella, reagrupamentcalella@gmail.com