Després del 20N, i més enllà

És divertit, o potser no tant, veure com els polítics d’aquí i d’allà, intenten vendre fum de com canviarà tot plegat gràcies a ells i les seves decisions, sabent d’antuvi que no seran ni ells ni les seves polítiques qui ho aconsegueixi. Seran      hostes de fora (França, i sobretot Alemanya), qui prenguin decisions per ells i ells qui les hauran d’aplicar.

Amb tot però, no hi ha res com una bona patacada -i la crisi sistèmica que patim ho és -, per fer obrir els ulls a tothom, i adonar-se que, malgrat  res torni a ser igual, no per això a de ser pitjor, però si de ben segur, diferent.

En aquesta línia, fora bo que cadascú busques la millor manera d’emprendre noves vies per superar l’atzucac, de forma individual, per esdevenir el conjunt d’iniciatives, una nova col·lectivitat, sense  els bicis de sempre, amb imaginació i optimisme.

Catalunya ha de ser capaç de construir aquesta col·lectivitat, car la gallina d’ous d’or ja no pon, i España no ens donarà el pinso per redreçar-ho. A hores d’ara, tothom va prenent posicions i, qui més qui menys s’ha adonat – o ho anirà fent- que no queden més subterfugis, ni formes ni matisos. En breu, anirà desapareixent el que fins ara coneixíem per autonomies, per passar a esdevenir regions administratives, i  estic convençut que fins i tot CIU (potser no com la coneixem) s’adonarà  de tot plegat. Catalunya passarà a ser quelcom poc desitjable, sense interès econòmics de cap mena, fins i tot potser una càrrega.

Llavors, i només llavors, prendrà sentit la proclamació unilateral d’Independència, deixant la legitimació via referèndum per quan estigui tot dat i beneït. De fet, ningú forani demanarà ja aquesta legitimitat. Serà innecessària i prescindible. Serà així o no serà. Llavors, només caldrà pactar els serrells del contracte, i als catalans ens tocarà arremangar-nos de valent per sortir del forat. Sols.

Visca la Terra.

Pere Mas i Planas

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Calella, col·lapsada pels talls de carrer

Una mostra més de la incompetència, manca de planificació i desídia en la gestió.

M’explico: fa una colla de dies, van començar unes obres al carrer Amadeu. Primers talls de carrer a la cruïlla amb Jovara, escapçant  la circulació, de soc arrel, a dues de les vies més importants de la població. Jo que, encuriosit, com l’esperit d’un  jubilat que mira i analitza cada moviment del que es cou a la seva vista, intento deduir què s’hi fa. Sorprès. Resulta que és una obra menor. Dedueixo doncs que es tractarà d’un parell de dies. Doncs no, ni de conya, passa dies i dies i tot tallat.

Primera pregunta: hi ha una clàusula de compensació per danys a la població en cas de demora a les obres? Si hi és, espero que els responsables prenguin mesures, si no, espero que els responsables donin explicacions, i més encara, dimissions, que ja n’hi ha prou d’obres a Calella que es dilaten, dia rere dia, setmana rere setmana sense aparent explicació objectiva.

Segona pregunta: es fixen terminis d’execució de les obres? Hi ha algun tècnic de l’ajuntament que respongui per aquests terminis? Si hi ha terminis, estic segur  que s’estan incomplint. Si no s’estan incomplint, he de suposar que hi ha responsables de l’ajuntament que han aprovat els terminis, i en el cas que ens ocupa, alguna cosa està fallant, i molt, així doncs, dimissions un altre cop.

Tercera pregunta: des de fa ja uns dies, es fa impossible circular per la N-II i certs carrers cèntrics, gràcies al descomunal bloqueig que s’ha provocat al centre de la vila, al coincidir un munt d’obres que deuen ser de força major, atesa la coincidència de tots els talls i totes les intervencions. Així doncs, s’ha alertat a la Policia Local per tal de mitigar l’efecte d’aquests talls? Tant difícil és minimitzar l’efecte dels semàfors  a la N-II i afegir celeritat al trànsit?

Evidentment, i com us podeu imaginar, us parla un ciutadà emprenyat  que, per raons de feina,  em veig obligat a circular carregat de caixes, donant voltes com una baldufa, gastant benzina i  hores, sense entendre res de res i traient foc pels queixals.

Donat que de dimissions no en veuré ni una (de fet, no en recordo cap que no fos per les típiques raons personals), només demano una mica de senderi, seny doncs, i una mica de pietat pels treballadors que som al carrer, i que patim aquests bromes de mal gust que són els talls continus als carrers de la ciutat.

Pere Mas i Planas

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Un nou model de ciutat per un nou model de país

D’uns mesos ençà, moltes coses estan canviant a la societat catalana, de fet, a tota la societat. Sens dubte que aquests canvis, sovint forçats per les circumstàncies, venen i s’accentuaran pels canvis sistèmics globals, és a dir, canvis provocats per crisis de tot tipus: crisis econòmica i de model productiu, crisis de valors, crisis de credibilitat i de confiança en els sistemes democràtics, desafecció cap als polítics i l’Statu Quo enquistat a totes les capes governants, manca de llibertat dels pobles, …

Catalunya ha patit en els últims anys, envestides de tot tipus que l’han enfonsat culturalment, econòmicament, anímicament i tots els “ments” que hi vulgueu afegir, però malgrat tot, en un dels moments de més debilitat, ha ressorgit la capacitat inesgotable dels catalans per lluitar pel nostre país, amb més força que mai, i s’ha encetat un camí de no retorn, un camí cap a la Independència, més d’hora que tard.

S’està construint l’Estat Català des de la societat civil, des dels valors més purs del treball, la professionalitat, la generositat, la responsabilitat i el sentit comú. Fent servir el seny de tot ser humà i no pas el seny català que ens han volgut vendre, si no el seny raonat, que ens porta a donar passos ferms, segurs i contundents. Cal declarar la Independència al Parlament, cal aprovar la Constitució Catalana, reformar les institucions, el Dret Català, les estructures de govern i el model de gestió.

Possiblement, és el millor moment per construir el nou model de país, per l’actual cojuntura social, econòmica i política, que obligarà a tot el món globalitzat a fer una revisió a fons de tots els models: model econòmic, social, sanitari, educatiu, polític i de protecció del medi. Cal aprofitar per construir el país des de zero, eliminant vicis, males praxis, paternalismes, proteccionismes de tot tipus, i incentivar valors com la cultura de l’esforç, del sacrifici, de la intel•ligència, la imaginació, i, per descomptat, la generositat i solidaritat cap els més febles, respectant els drets i exigint el compliment de les obligacions de tot català en vers les lleis catalanes, primant la salvaguarda de la identitat catalana (llengua, cultura, tradició,…).

A nivell de país ja s’ha posat fil a l’agulla, però manca una reforma tant o més important. La reforma en el món local. Tot el que s’ha expressat als paràgrafs anteriors és aplicable a les institucions i organismes que governen les poblacions del país. Difícilment es pot crear un nou país, amb un projecte ferm i sòlid si no es reforma des de la base, des dels ajuntaments. A ningú se li escapa que els errors comesos a nivell de país s’han comès també a nivell local. Per tal que això sigui possible, cal fer una revolució als ajuntaments, que sacsegi aquesta institució de dalt a baix, que la transformi del tot, fent una revisió a fons de tots els processos i procediments establers, revisar estructures obsoletes i posant èmfasi en l’eficiència d’aquesta empresa, aprimant-la en el que calgui, traient el màxim rèdit de les empreses públiques i eliminar intermediaris de tot tipus. Cal gestionar amb criteris empresarials, de bracet amb la societat civil, invertint on realment calgui i buscant sempre un benefici objectiu i tangible per a la població, prioritzant les actuacions que facilitin el canvi de model econòmic i social en línia amb el model de país.

La independència de Catalunya només depèn dels catalans. Un nou model de ciutat és possible. Només depèn del ciutadà.

Pere Mas

Reagrupament Calella

reagrupamentcalella@gmail.com

Publicat dins de Model d'Estat, Model de Ciutat | Deixa un comentari

Els retrets no ens porten enlloc…

Una companya em va dir no fa massa: “…és que la gent és molt egoista…”, i hi estic totalment d’acord. De fet, tots ho som, poc o molt, encara que només sigui conseqüència de la mateixa condició humana. En tot cas però, pel què fa a l’actitud dels catalans envers al món independentista, l’egoisme i la capacitat autodestructiva no te límits.

Possiblement Catalunya esdevindrà Estat quan estigui a punt de morir per inanició, és a dir, quan ja no serveixi a ningú ni es pugui esprémer més, i sempre que no quedi cap independentista per torpedinar aquest naixement. Llavors ja no caldrà referèndums, ni 68 diputats al parlament ni demanar autorització a ningú, ni caldrà ser més democràtic que els altres: simplement passarà.

Han passat molts dies des de les eleccions del 28N, i molts més des del 10J, i res, no ha canviat res. I el que és pitjor, es reprodueixen els patrons que s’ha reproduït sempre: tothom anant per lliure i fent retrets a tort i a dret,  del perquè de tot plegat. Possiblement  som la regió d’Europa amb més paios intel·ligents, opinadors, crítics i il·luminats per metre quadrat, on tothom hi diu la seva però ningú té carisma (pebrots vaja) per donar un cop de puny damunt la taula i dir prou. I som tan bons, en sabem tant, som tan progres, verds, demòcrates i solidaris, que portem 36 anys de postdictadura sense ser capaços de trobar una sortida digne per Catalunya. Potser serà que ni som tan bons ni en sabem tant? Serà que som una colla d’acomodats, conservadors i, això si, bona gent, capaços de donar-ho tot per una Marató?.

(NOTA:  la intenció era denunciar els retrets i porto una bona estona fent-ne a tothom. Així que potser que comenci per mi mateix a donar exemple).

Tothom sap on és, cadascú se sap el que ha fet bé o malament, i no cal que ningú digui a un tercer com cal fer les coses.  Recordo les primeres reunions d’associats de Reagrupament, on hi havia persones de diferents sensibilitat polítiques: treballadors, sindicalistes, empresaris, gent a l’atur, mestresses de casa, … Aquestes diferències , difícilment conciliables si es tractessin temes de drets laborals o socials, no van suposar cap mena d’inconvenient per parlar de país, per parlar de la necessitat imperiosa que Catalunya esdevingués país. Aquell esperit constructiu permetia treballar amb rigor i objectius clars, sense ambigüitats ni subterfugis. No hauria de ser aquesta l’actitud que tots plegats hauríem de tenir per treure Catalunya del sot? Els retrets no ens porten enlloc, i prou que ho sabem.

Possiblement si que hi ha alguna cosa que ha canviat des del 10J: qui més qui menys ha pogut descobrir les febleses i misèries de casa seva: sigui per crisi de govern, per crisi de partits, per la crisi econòmica o per la crisi de valors. Tots estem prou tocats, però precisament per això ara cal aixecar el cap i mirar el futur. No hi ha una altra via. La capacitat creativa, emprenedora i de sacrifici dels catalans ha de servir per construir, no per lamentar-nos i fer el ploricó.

Visca la Terra

Pere Mas

Reagrupament Calella, reagrupamentcalella@gmail.com

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Després de la tempesta …

Una experiència molt enriquidora…

… i millor encara, una presa en consciència de la gran capacitat de treball que pot demostrar un col·lectiu envers uns mateixos objectius. Sens dubte, aquesta és la millor recepta per aixecar un país, i aquesta ha estat la recepta recomanada pel Dr. Carretero i validada per tots els associats de Reagrupament.

Reagrupament no ha fet història, encara, però el col·lectiu de reagrupats ha estat capaç de nadar contracorrent, aguantar les envestides d’arreu (mitjans de comunicació, periodistes i els maldestrament anomenats opinadors o tertulians que només s’escolten a ells mateixos), i ha esta capaç de surar malgrat els míssils llençats a la línia de flotació, primer al gener i després al juliol. Malgrat tot plegat però, res ens alegraria més que ser capaços tots plegats de superar aquestes petiteses per encarar el més important ara per ara: construir l’estat català, com a única via justa i necessària per aixecar el país de l’estat catatònic en què es troba, immers en la més greu de les crisis econòmica i de respecte  que hom recorda.  Amb la independència segur que no serà tot flors i violes, però com a mínim serem els únics responsables dels nostres èxits o fracassos, i mai més, repeteixo, mai més, caldrà trucar al telèfon de Madrid per pidolar la resolució d’un recurs o definir una estratègia de treball.

Personalment, vull donar les gràcies més sentides al Lluís, als Joan’s, Miquel, Teresa, Pere, Quim, companys de Sant Pol, Mataró, Arenys, … que tant heu treballat per assolir aquesta fita, i recordo un descans enmig de la feina, on, tot i fent juguesques, tots teníem molt clar que la única via per convèncer a la gent era ser gent normal, sacrificar-nos i fer entendre a tothom que érem com ells,  però que volíem molt més: volíem respecte per Catalunya i pels catalans, volíem una Catalunya lliure per demostrar a tothom el què som i del que som capaços de fer.

Ara podrem reposar unes setmanes, però no massa. Ens queda la feina més dura: convèncer a 68 diputats. I aquesta serà la feina que requerirà de la complicitat de la població, sobretot dels militants independentistes de partits suposadament independentistes per tal que facin pressió als seus dirigents. Cal trencar la disciplina de vot,  i obligar que cada diputat es pronuncií (encara que sigui amb vot secret). Cal repescar l’esperit del 10J i de les consultes per fer força, molta força, sobre els militants de CIU i ERC per tal que reclamin la necessitat d’imposar una nova legalitat, en el marc de la Constitució catalana,  emparada en la legitimitat d’un Parlament Subirà, escollit pel poble, i reconegut per la Carta de Nacions Unides. 

Treballem  doncs l’assoliment d’aquesta fita, pas previ a la proclamació de l’Estat Català, 28è estat de l’UE.

Pere Mas

Visca Catalunya Lliure.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

El TIJ valida el full de ruta de Reagrupament

D’una forma grata i, com no dir-ho, inesperada per la majoria de nosaltres,  el Tribunal Internacional de Justícia ha sentenciat que: un parlament, escollit democràticament pel Poble i en representació del Poble, és totalment sobirà per decidir sobre el seu futur. Ras i curt.

Evidentment, ja n’hi ha que s’han afanyat a dir que aquesta sentencia no és exportable a Catalunya. Coi, i és clar que no, cada país te la seva realitat. Però la sentència crea jurisprudència (no hi entenc un borrall en dret, però imagino que alguna cosa d’això hi deu haver). A partir d’ara, cap Tribunal Internacional de Justícia s’atrevirà a deslegitimar  un parlament sobirà  -com ho ha pretès fer España amb el Kosovar- un parlament com el nostre, escollit democràticament per una societat que ha demostrat a tot  món que vol i té el Dret a Decidir.

Aprofitant aquest dia històric, tots els partits catalans i no catalans, s’han posicionat obertament, i s’han felicitat de la sentència (bé, excepte els negacionistes de sempre), però compte, com diu la campanya mediàtica de BCN, “no tot s’hi val”, vull dir, no es pot ser tant hipòcrita. CIU i ERC fa 12 anys, 12, que junts tenen majoria al Parlament per proclamar la Independència, i no ho han fet, al·legant mil i una excusa de mol mal pagador, per no dir covardia, egoisme, vassallatge, corrupció i viure de la moma, i pitjor encara, titllant a la societat catalana d’immadura, poc preparada i fent proclames a la por, en comptes d’acceptar la seva incompetència per conduir aquest país cap un futur lliure i pròsper.  Ara, no cal patir, el futur els passarà factura, i la història s’encarregarà de posar a tothom al seu lloc.

Fins a dia d’avui, només REAGRUPAMENT ha afirmat que posarà en el seu  programa electoral, la Proclamació de la Independència al Parlament si te la majoria suficient de 68 escons, sols o acompanyats. També el Cercle Català de Negocis ha afirmat que donarà suport al partit que ho expliciti en el seu programa. I quest és el full de ruta de Reagrupament per assolir la independència tant aviat com s’arribi als 68 diputats. Un full de ruta que ara a més, és dins la legalitat Internacional.

Totes les demés fórmules enrevessades, esperpèntiques i  inintel·ligibles pels mortals, proposades per la classe política escollida al Parlament, només ha portat confusió, desengany, perplexitat i indignació als ciutadans d’aquest país, que, farts, han cridat fort i clar davant de la pancarta oficial (no pas al darrere, com ens feien anar fins ara), que ja en tenen ben bé prou, i que volen la Independència ja.

En democràcia, la majoria guanya. 68 diputats és majoria. A les eleccions del 2006, CIU i ERC es van repartir 1.352.111 vots (69 escons). El 10J no hi havia de 1 a 1,5 milions de catalans cridant independència???, doncs som-hi, que si hi afegim tots els que no hi vam poder ser, de ben segur que podem arribar als 2 milions. A quès esperem?

Deixarem els catalans escapar el regal que ens ha fet el TIJ? Si no ho fem ara, quan tindrem una oportunitat igual? Si no ho fem, tindrem legitimitat per cridar Independència en una altra mani? NO senyors. Ha de ser ara. Dóna suport  Reagrupament i associat. Sols no podrem amb tot.

Visca la Terra, Visca Catalunya.

Pere Mas

Reagrupament Calella

reagrupamentcalella@gmail.com

Associació: www.reagrupament.cat

Col·labora: http://www.reagrupament.cat/general/campanyes/col_labora_amb_les_campanyes_de_reagrupament

Publicat dins de Reagrupament Independentista | Deixa un comentari

On és el famós pla B?

No n’hi ha, ni mai n’hi ha hagut. L’única proposta que tenien era les eleccions, per intentar tornar a ocupar la cadira, i mentre no arribés el dia, tenir la gent distreta amb les eleccions del Barça, el mundial, les vacances d’estiu i la crisi econòmica.

Però el TC els ha jugat una mala passada, se’ls ha avançat, i la societat civil els ha donat una lliçó amb el 10J que mai oblidaran. Així doncs, els ha agafat amb els pijats al ventre i sense saber per on naveguen. Tampoc han estat capaços -ni tampoc podem esperar que ho siguin-  de fer un front comú davant Madrid o  davant la societat catalana. Què es pot esperar dels que mai  han estat capaços de defensar la seva gent dels atacs constants a la llengua, la cultura i la nostra economia?

Finalment, convocaran eleccions al setembre, octubre o novembre, tant és, i intentaran distreure a la gent amb els pressupostos, la pre-campanya  i la campanya electoral, sense importar-los un borrall la seva dignitat, car fa temps que l’han perduda, i només els queda aguantar estoicament fins que els fotin fora, saquejant tot els que els sigui possible fins que els sigui possible.

Però compte, hi haurà 1.000.000 de vots per la independència? Si ens mirem el resultat de la mani , les proclames d’Independència i l’eufòria global absoluta,   i tal  com han menystingut i menyspreat els fets  del 10J aquests darrers dies, així caldria esperar-ho. Però no, no crec que sigui així. La bona gent, conduïda pels mitjans de comunicació, els partits còmodament instal·lats  i els poders fàctics, es trobaran amb la disjuntiva de votar un partit que proclami la independència o  tornar  a donar la confiança als de sempre, en pro de 1000 promeses que mai seran complides, la demagògia del vot útil i les proclames a la por. Total: si ens quedem amb els braços creuats, d’aquí a 25 anys podrem dir que el 10J va ser molt bonic, que hi vam ser, però a la pregunten “de què va servir?”, ens quedarem amb cara de cornuts i d’haver pagat el veure,  i no sabrem com justificar el no haver fet res.

Només Reagrupament te definit el projecte d’una Catalunya Independent i de com arribar-hi. Catalunya no es pot permetre el luxe d’esperar 4 anys més, sota l’amenaça de ser enfonsada en la mediocritat. Associat a Reagrupament i dóna’ns un cop de mà fins les eleccions. Us necessitem a tots/tes:

http://www.reagrupament.cat/ca/general/associa_t_a_reagrupament_cat

Salut i Visca la Terra

Pere Mas

reagrupamentcalella@gmail.com

Publicat dins de Reagrupament Independentista | 5 comentaris